I aquí em teniu, amb un desig d’infantesa, que en la maduresa s’ha refermat, acomplert i amb una figura, la de l’oncle de Mèxic, que ha sorgit encara amb més força amb la descoberta d’una biografia que m’ha impactat com un referent de l’exili i com un mite infantil que s’ha vist reproduït al conèixer les circumstàncies de la seva vida, part de les quals (l’exili) malauradament compartides amb molts d’altres catalans que veieren com Mèxic fou un país obert i amic que els ajudà en aquesta marxa forçosa de la seva pàtria per a trobar-ne una altra de nova.

No crec que sigui el moment d’extendre’m en detalls biogràfics, però abans de centrar-me una mica en el motiu del meu viatge i en l’exposició, voldria deixar constància del meu agraïment especial a la família Parés-Torroja, la qual regenta actualment el restaurant Huarache a Reus, i que s’ha convertit en una ambaixada del vostre país a les meves terres.Ells són, en bona part, els culpables d’haver-se materialitzat aquest somni, aquesta aventura.

"El meu viatge ha representat una oportunitat única d’exposar a les vostres terres, i per a poder materialitzar la meva obra he treballat els conceptes d’exili, del bagatge dels exiliats, de les maletes, del vaixell…"

El primer que ve a la ment quan hom anomena la paraula viatge possiblement sigui la maleta. I aquest element, tan evident i tan bàsic, ha estat transformat a cops en contenidor d’objectes que tenen una significació especial com, per exemple, en el cas d’una maleta amb pilotes acolorides, les quals representen l’esfera (la perfeccció geomètrica), però alhora volen ser un homenatge i un record als nens de Morèlia. Si no pregunteu-vos: què portarieu a un infant?

En d’altres ocasions són el suport-transformació en un vaixell, el qual transporta persones, però també sentiments, vivències.

La maleta ha estat tractada com a element que representa el viatge, com ja he dit, però també com a element que conté, no tan sols objectes, sinó també idees, pensaments, la vida. Quan algú inicia un exili, un viatge, prén amb ell elements materials, però també el seu bagatge interior: allò que és, allò que sent.

He de confessar-vos que, endinsant-me en la coneixença de la vida del meu oncle, he descobert tot un univers al voltant de l’exili, i això ha estat un intent d’homenatjar-ne els qui l’han sofert, reconeixent-ne el seu pes històric.

Venint cap a Mèxic he fet el viatge formal, però preparant aquesta exposició n’he realitzat un altre, molt més profund, molt enriquidor. I he vingut amb aquest ànim, de continuar l’aprenentatge aquí, a Mèxic, nodrint-me d’idees, de pensaments, d’opinions. No he vingut a alliçonar-vos en res, he vingut a què m’alliçoneu a mi i així poder transportar interiorment aquesta vivència per poder (almenys aquesta és la meva intenció) realitzar una altra exposició a Catalunya amb el títol de “Papers de l’exili”.

Dedicada molt especialment a l’Àngel Vidal i tota la seva família i al padrí “Picaret” i a la padrina Dolores.

Agraïments: Adelaida Moretó, família Parés-Torroja i al Margarita.